Acompanyar una enrabiada (amb signes o sense!) en 5 punts

Les primeres vegades que ens vam trobar amb una enrabiada ens vam quedar desconcertats, «però què li passa?». I no sempre hi ha una resposta clara. Aquí una petita llista amb algunes idees que ens han anat bé per acompanyar-les:

1-  Avaluar la situació i abordar-la directament, sense distraccions: s’està enfadant per una norma que podríem saltar-nos o una situació que es podria reconduir? Perquè potser es pot solucionar en un moment. Recordo una de molt grossa que va venir perquè un cop vestida es va adonar que volia els pantalons verds. Encara no parlava i ho va signar. Vam canviar els pantalons i ja va estar!
2- Reconèixer els seus sentiments i les seves preocupacions, perquè són molt importants per a ells. Aprendre a gestionar les emocions és una cosa que s’aprèn.  Aquestes situacions es poden aprofitar per posar nom a les seves emocions («Sembla que estàs molt enfadada»). Amb tres o quatre signes d’emocions segurament en tenim prou mentre no comencin a parlar o tinguem clar que les usen bé. En els més petits funciona millor descriure la situació («Sembla que no vols aquesta roba. Vols que en busquem una altra?»).
3- Deixar que s’expressin lliurement, plorant, cridant, fent cops. Mentre no facin mal a una altra persona o a ells mateixos i estiguin ben atesos i acompanyats, no hi ha res de dolent en plorar i expressar-se. No és dolent enfadar-se, no és dolent plorar. És clar que no ens agrada veure els nostres petits així i de vegades potser ens podem sentir incòmodes si estem a un lloc públic, però ells ho estan passant pitjor!
4- Mossegar-se la llengua per començar. No ridiculitzar: «Això ho fan els nens petits», «Mira, la teva germana petita no plora així» o «Quan plores així et poses molt lletja».  Si jo estigués enfadada, qualsevol d’aquestes afirmacions només em farien enfadar més, sense dubte. I li agafaria mania a ma germana, pobra!
5- Romandre al seu costat i oferir la nostra ajuda si la necessiten. L’únic motiu per marxar és que estàs perdent els nervis i podries fer alguna cosa que haguessis preferit no fer. Llavors val la pena sortir un momentet a respirar. Però, fins i tot en aquest cas puc informar al petit de la meva situació («Paula, necessito un moment. Sóc aquí al costat si em necessites»)

I un cop passada l’enrabiada potser podrem trobar un moment per parlar-ne. Us heu trobat ja amb alguna enrabiada? Com els acompanyeu?