I és que les coses saladetes són tan bones… (13 mesos)

Ens asseiem al metro i en pocs segons comença a picar-se les mans en vertical. “Et passa res amb les sabates?”- li pregunto- però torna a signar. “Hi ha alguna pedra, per aquí?” – dic- però insisteix i torna a signar. Com que vaig sense ulleres per accidents domèstics variats vaig curta de vista així que quan m’assenyala l’entrepà que s’està menjant una noia asseguda al banc del davant no penso que el pernil es pugui veure des de la nostra posició:”Ah, està menjant pernil, aquella senyora?”-li dic- “Potser sí!”. Però la noia ho confirma, “Sí, sí! És de pernil!”.